ENTREVISTA THEODOR KALLIFATIDES “Aquests són els llibres que sempre vaig voler escriure. No sols vaig tenir la necessitat imperiosa d’escriure aquesta trilogia, va anar també una espècie d’obligació moral.” Una pau cruel, la novel·la que culmina la gran trilogia amb la qual Kallifatides va retratar la seva infància i la seva adolescència i, alhora el període més tràgic de la història contemporània de Grècia, el que va des que els nazis envaeixen el país en 1941 fins a la fi de la guerra civil grega en 1949, i la misèria de la postguerra en un país devastat. Estem amb Theodor Kallifatides als afores d’Estocolm per a conversar amb ell sobre la qual pot considerar-se la seva obra més important: la trilogia que conformen les novel·les Pagesos i senyors, L’arada i l’espasa i Una pau cruel, publicades enguany per Galàxia Gutenberg a Espanya. En aquesta trilogia narres els pitjors anys de la història recent de Grècia, l’ocupació nazi del país en 1941, l’alliberament per l’exèrcit britànic en 1944, la guerra civil fins a 1949 i la terrible postguerra que va seguir. Per què la vas escriure? No sols vaig tenir la necessitat imperiosa d’escriure-la, va ser també una espècie d’obligació moral. El poble del qual parlo en aquestes novel·les era el meu poble, la gent que van assassinar o va morir de fam eren els meus veïns i familiars. El dia a dia sota l’ocupació nazi, la seva violència, els que es van oposar, els arribistes, tot això ho vaig viure, i no volia que s’oblidés. Perquè ja sabem que al cap del temps es tendeix a pensar que tampoc va ser tan terrible, però no volia que es perdés la memòria o es modifiqués el record del que va ocórrer. Per això vaig escriure aquests llibres? Consideres que és la teva obra més important, o almenys, una de les més importants? Crec que és el més important que he escrit. Vaig veure tota la trilogia quan tenia 18 anys, però llavors no podia escriure-la, no tenia l’experiència necessària com a escriptor. Després me’n vaig anar a Suècia. I vaig haver d’esperar a dominar prou la llengua sueca. Però quan em vaig posar a escriure ho vaig fer en estat de tràngol, sense menjar ni dormir, treballava tot el temps, i la meva dona va haver de cridar al metge perquè em donés pastilles perquè no dormia. Ha estat la meva experiència més intensa com a escriptor. Vaig necessitar diversos anys per a escriure les tres novel·les. Després ja vaig poder començar a escriure sobre altres temes. Però si hagués escrit només una obra, seria la trilogia. Els llibres estan basats en la teva experiència però no són una autobiografia. Són novel·les, perquè per raons òbvies, encara tenia parents i amics al poble, i hi havia els amics del meu pare i de la meva mare. Vaig intentar que cap quedés assenyalat. Vaig haver d’inventar alguns personatges. En aquest període vaig aprendre moltes coses sobre l’ànima humana. Hi havia soldats alemanys, joves i amigables, que jugaven a futbol amb nosaltres, reien, es divertien, la meitat del dia. L’altra meitat anaven a algun lloc i cremaven un poble sencer, totes les cases, amb la gent i els animals dins, i tornaven i prenien cafè en la plaça del meu poble, tan tranquils. És una cosa que es pugui entendre? No. Però sí que pots adonar-te que és així. La gent són àngels i dimonis, amb tots els matisos entre un extrem i un altre. Ángeles al matí, dimonis a la nit. Publicitat
RkJQdWJsaXNoZXIy NDM0NTQ=